RSS Feed

agost, 2012

  1. El meridià zero i els Països Catalans

    agost 13, 2012 by baccus

    Meridià de Greenwich

    Si aneu en cotxe i agafeu l’autopista AP-2 de Lleida en direcció a Saragossa, us trobareu amb un senyal com la de la foto, que avisa del pas del famós meridià de Greenwich, que -literalment- travessa la carretera d’una manera clarament visible…

    Meridià de Greenwich

    Degut a les diferències horàries resultants de les grans longituds geogràfiques i tenint en compte la necessitat d’unificar criteris horaris, principalment per raons comercials i de comunicació, l’any 1884 es va fer un congrés internacional a la ciutat americana de Washington, al qual hi van assistir representants de 25 països. En aquell congrés es va definir com a meridià de referència, o meridià zero, el qual se li va posar el nom de Greenwich, ja que era en aquest suburbi de Londres on hi havia el Reial Observatori.

    Tots els països del món van haver d’adaptar-se a l’ús horari respecte al Meridià 0 i van haver d’establir la seva hora oficial prenent com a referència de canvi d’hora els meridians que, separats l’un de l’altre en 15º, sumen o resten una hora segons es trobin a l’Est o a l’Oest del de Greenwich.

    Reunits a Washington en aquell congrés, el món va decidir que aquest Meridià separés l’Estat espanyol dels Països Catalans mitjançant una línia recta i indestructible.

    Per alguna cosa es comença

    Però perquè no us penseu que aquest és només un fet simbòlic i sense transcendència, us vull ensenyar un exemple evident de que el meridià més internacional i conegut del planeta separa els Països Catalans d’Espanya. L’empresa Aeropuertos Españoles y Navegación Aérea, altrament coneguda com AENA, delimita l’espai aeri espanyol en tres zones. Sabeu quins territoris queden agrupats gràcies al meridià? Correcte…

    Espai aeri espanyol by AENA

    El millor de tot plegat és que la història que va permetre crear aquest meridià zero, realment té molt a veure amb els Països Catalans, ja que la mida del metre havia de ser una mesura universal que no pogués donar peu a cap mena de conflicte. Per aquest motiu es va optar perquè el metre fos la deumilionèsima part de la mida total d’un meridià terrestre. I per calcular quina era la llargada total calia tenir-ne almenys la mesura d’una bona part del seu arc. I el tram final previst per tenir aquesta mesura parcial, però tan útil, acabaria a Mallorca, en una línia imaginària que baixaria directament des de Londres. Però calcular la distància entre Barcelona i Palma no va ser una tasca precisament fàcil donada la distància entre les dues ciutats i els recursos tècnics del moment. Per aquest motiu van haver de passar una bona colla d’anys i diversos intents, fins que finalment, el rossellonès Francesc Joan Domènec Aragó va poder triangular, quasi des de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó, fins poder unir finalment Barcelona i Palma.

    Triangulació a través dels Països Catalans

    Per afegir una mica més de salsa en clau catalana a aquesta història, penseu que quan Francesc Joan es trobava a Mallorca, fent focs cada nit a dalt de la mola de l’Esclop, per tal que el poguessin localitzar des d’Eivissa, i per tant, poder mesurar la distància entre les diferents illes, la història va donar un tomb important quan el 1808 les tropes franceses de Napoleó van ocupar tota la península ibèrica. Els illencs, de seguida van donar per fet que un francès que cada nit feia aquelles coses tan rares allà dalt de la muntanya, segur que havia de ser un espia. Però l’atzar català va aparèixer de nou, i el fet que Francesc Joan parlés un català rossellonès, tan peculiar, a la vegada que tan correcte, el van salvar de ser linxat pels vilatans. Un cop retornat a França va arribar a ser un dels científics més reconeguts. Després va acabar en la política, on va acabar esdevenint Copríncep d’Andorra… per acabar de tancar el cercle, suposo!

    Per acabar, us deixo amb aquest interessant documental titulat ‘El metro, la medida del mundo‘, on s’explica molt bé tota aquesta gran història que posa de relleu l’important paper que hi van jugar els Països Catalans, tan a nivell geogràfic com a nivell lingüístic. Mireu-lo que val la pena…

     


  2. Kiu i els seus amics

    agost 5, 2012 by baccus

    Careta de ‘Kiu i els seus amics’

    En una nit de lluna plena, 5 nens i el seu gos coneixen Kiu, un extraterrestre que ve d’un planeta musical. Kiu arriba a la Terra envoltat de misteri. Només els 5 nens, amics seus, poden veure’l. Kiu i els seus amics es comunicaran mitjancant la pantalla de l’ordinador fins que Kiu aconsegueix fer-ho d’una altra manera. Kiu té diversos poders que utilitza per ajudar els seus amics, ficats constantment en aventures que compliquen la tranquil·litat quotidiana de les famílies respectives, que pateixen els resultats d’unes relacions invisibles i aparentment inexistents, entre els seus fills i un ésser, en la realitat del qual no creuen. Aventures, música i humor són els ingredients de la sèrie, que pretén unir el món quotidia dels nens i dels seus pares amb la màgia i somnis del món de Kiu.

    Aquesta és la sinopsis de ‘Kiu i els seus amics‘, però comencem pel començament. L’any 1.985, quan el fenomen ‘E.T.’ encara cuejava i TV3 feia encara no un parell d’anys que s’havia posat en funcionament, algú va tenir la brillant idea d’encarregar al director de cine Bigas Luna la producció d’una sèrie de ciència-ficció per al públic familiar basada en un extraterrestre de rostre, més o menys simpàtic i familiar.

    La sèrie va emetre el seu primer episodi el diumenge 6 d’octubre de 1985, i malgrat la important inversió en models, decorats, música i promoció, la sèrie va passar sense pena ni glòria per una incipient televisió catalana, amb ganes i voluntat de fer una televisió diferent i innovadora.

    Algunes curiositats d’aquest projecte:

    · La sèrie va constar de 17 capítols de mitja hora que s’emetien els diumenges al vespre

    · L’argument de cada capítol era més o menys independent, amb Kiu sempre com a protagonista

    · La sèrie es va gravar en format cinematogràfic (no vídeo)

    · Hi havia prevista una segona temporada, que al final no va acabar tirant endavant

    · Del repartiment d’actors, només dues actrius han tingut una vida prolífica i destacada en el món de l’actuació: Alícia Orozco i Duna Jové, que darrerament hem pogut veure a la sèrie ‘Pulseres vermelles’ fent de mare d’en Jordi.

    · Malgrat la important inversió econòmica, la sèrie no va acabar de funcionar mai del tot. Al web IMDB li posen una nota de 2’4 sobre 10

    · La promoció més vistosa va venir de “la Caixa”, que regalava un puzzle de la sèrie als seus clients

    Kiu, el puzzle

    Ja per acabar, us deixem amb el tràiler de la sèrie perquè la pugueu veure i valorar:

    YouTube Preview Image
    Fonts d’informació:
    25 anys de TV3
    TV3 a la carta
    Nord enllà
    Montse Cebrian
    Freak in site