RSS Feed

Nacionalitat catalana. Religió catalana

13 setembre 2012 by baccus

L’historiador israelià i professor de la Universitat de Tel Aviv, Shlomo Sand, va publicar l’any 2008 un llibre titulat ‘La invenció del poble jueu‘, que suposava una important revisió dels fonaments històrics i ideològics del sionisme. Malgrat que Sand, fill de supervivents polonesos de l’Holocaust, va rebre importants crítiques, aquest va ser el llibre més venut a Israel durant unes quantes setmanes seguides.

El motiu pel qual avui li dedico una entrada en aquest blog, no és per discutir sobre el conflicte entre Israel i Palestina, sinó per plasmar un fragment d’aquest llibre (pàg. 15), on s’explica la història d’un català d’origen barceloní anomenat Bernat, que va anar a parar a Israel l’any 1948 fugint de la Península Ibèrica, decebut per la no-intervenció de les forces aliades a Espanya després de derrotar l’exèrcit nazi. Diu així:

El Ministeri de l’Interior aviat va descobrir que s’havia comès un greu error: en Bernat, ara conegut com a Dov, no era jueu. Tot i que no es va anul·lar el seu matrimoni, Dov fou convocat a una reunió formal per clarificar la seva verdadera identitat. A l’oficina governamental a la qual fou enviat s’hi asseia un funcionari que portava un bonet negre al cap. En aquells temps, el partit religiós-sionista Mizrahi, que ocupava el Ministeri de l’Interior, era prudent i vacil·lant. Encara no insistia en els territoris ‘nacionals’ o en la política d’exclusió identitària.

La conversa entre els dos homes va transcórrer més o menys com segueix a continuació:
– Vostè no és jueu -digué el funcionari.
– Mai vaig dir que ho fos -replicà Dov.
– Haurem de canviar la seva inscripció -digué amb indiferència el funcionari.
– No hi ha cap problema -acordà Dov-, endavant.
– Quina és la seva nacionalitat?
– Israeliana? -suggerí Dov.
– No existeix tal cosa -afirmà el funcionari.
– Perquè?
– Perquè no existeix una identitat nacional israeliana -el funcionari del Ministeri digué com amb un sospir-. On va néixer vostè?
– A Barcelona.
– Així doncs posarem ‘nacionalitat: espanyola’.
– Però jo no sóc espanyol. Sóc català i em nego a ser classificat com a espanyol. Contra això és contra el que vam lluitar el meu pare i jo als anys trenta.
El funcionari es va rascar el cap. No sabia massa d’història, però respectava a la gent.
– Doncs posarem ‘nacionalitat: catalana’.
– Molt bé! -digué Dov.
Així Israel es va convertir en el primer país del món en reconèixer oficialment la nacionalitat catalana.
– Ara digui’m: quina és la seva religió?
– Sóc laic i ateu.
– No puc escriure ‘ateu’. L’Estat d’Israel no reconeix aquesta categoria. Quina era la religió de la seva mare?
– L’última vegada que la vaig veure encara era catòlica.
– Llavors escriure ‘religió: cristiana’ -digué el funcionari alleujat.
Però Dov, normalment una persona tranquil·la, estava començant a impacientar-se.
– No portaré cap targeta d’identitat que digui que sóc cristià. No només s’oposa als meus principis, sinó que també ofèn la memòria del meu pare, que era un anarquista que va cremar esglésies durant la Guerra Civil.
El funcionari va tornar a rascar-se el cap, va valorar les opcions i va trobar una solució. Dov abandonà l’oficina del Ministeri amb una targeta d’identitat blava que declarava que tant la seva nacionalitat com la seva religió era la catalana.

He pensat que després de l’aclaparador èxit de la manifestació del passat 11 de setembre, aquesta petita història que feia dies que tenia a mig escriure s’hi esqueia perfectament en aquest context.


No hi ha comentaris »

No comments yet.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *